Portada-Fufu1

 

 

Per què el meu pare necessita descansar? Ja no vol jugar amb mi? Tots els pares dels meus amics van al parc amb ells, per què el meu no m’hi vol acompanyar? Ja no m’estima? Què he fet malament?

Davant d’una situació de malaltia mental de la mare o del pare, l’infant sent una barreja d’emocions i té molts dubtes. Sovint, pot pensar que ell n’és la causa, d’aquest canvi que ha patit el seu pare o mare, i pot sentir-se culpable.

Fufú y el abrigo verde és un molt bon recurs que ens ajudarà a fer-li entendre aquesta situació que és tant delicada, inclús pels adults.

Fufú, el petit protagonista d’aquesta història, veu com la seva vida canvia de sobte, un dia el seu pare es posa un abric de color verd. Des de llavors, la relació amb els seus pares ha canviat: es sent sol, no entén res, ja no volen jugar amb ell ni l’escolten quan parla. Fufú haurà d’aprendre a conviure amb la malaltia del seu pare, com un nou membre de la família.

Per què està tant estrany el pare? És culpa meva?


IMG_20170908_183624

Estem connectats amb les persones que ens estimem. Ens divertim, podem jugar i compartir perquè estem vinculats entre tots nosaltres. Aquest conte ens connecta a grans i petits per entendre les relacions i la nostra vinculació amb unes creatives il·lustracions.

Text: Montse Torrents

Il·lustracions: Matilde Portalés

Edat: A partir de 5 anys

Editorial Tramuntana

Connectem?


psicologia-incertesa

La Marta tenia 31 anys quan va arribar a la consulta. Estava desbordada: no tenia feina -els seus pares encara l’havien de mantenir econòmicament-, les seves dues darreres parelles l’havien deixat de manera sobtada i ja no creia en l’amor, sentia que tenia tot l’entorn en contra, no tenia ganes de continuar lluitant. Es desvaloritzava contínuament, verbalitzava que no cuidava la seva família com es mereixien, perquè ells li havien donat tot i ella no els hi podia tornar res, es sentia culpable. Sempre l’acompanyava la seva mare, perquè ella no es veia capaç d’arribar a la consulta sola, tenia por de perdre’s per la ciutat i desubicar-se.

La Marta té uns pares “exitosos” – ell és metge i ella advocada -, que li han transmès, sempre des de la bona protecció d’uns pares responsables, que si estudia, tindrà un sou fixe, una feina fixe i, fins i tot, una parella estable. Però, per bé o per ce, és una creença d’una generació que, ben clar està, no s’adapta a la realitat actual.

Era curiós, la seva mare l’havia d’acompanyar perquè ella no volia perdre’s a la ciutat, però alguna cosa em deia que el que no volia era sentir que no trobava el camí de la seva pròpia vida. La Marta s’havia instal·lat en la pròpia incapacitació, tenia una autoestima molt poc treballada, necessitava sempre l’aprovació dels seus pares i, molts cops, reconeixia no haver decidit, sinó haver-se deixat emportar pel que ella diu “el destí”. A mesura que m’anava relatant la història de la seva vida i el per què de la demanda de teràpia, m’adono que la Marta té molta por: por a equivocar-se, por a fracassar, por a conduir, por a estimar…, en definitiva, por a tot! I no és estrany sentir que un ha fracassat si veu que la llavor no creix? La por a la incertesa és a dia d’avui un tema que trobem molt sovint a teràpia.

La incertesa va lligada a la inseguretat. Ens paralitza, ens genera un bloqueig individual a l’hora d’afrontar les dificultats vitals que, inevitablement ens anem trobant pel camí. Ens provoca una ansietat anticipatòria constant (sempre enfocats cap al futur) i, darrere d’això s’hi amaga una de les emocions més bàsiques: la por. Cal ser conscients, reconèixer, acceptar i, sobretot, legitimar aquesta emoció, recordem que la por ens ha servit molts cops per protegir-nos i sobreviure.

Però…com podem gestionar aquesta incertesa? Home, gestionar un món incert, quina paradoxa! Però bé, sí que hi ha maneres de sentir que un pot participar d’aquest món. Assumir la responsabilitat de les decisions, amb fermesa i disposat a assumir també les conseqüències, és una manera de què la Marta pugui adoptar un rol actiu en la construcció del seu futur. Gestionar la incertesa passa per desenvolupar la capacitat d’observar: conèixer l’entorn des de diferents perspectives i analitzar les nostres pròpies reaccions, que ens permetrà ampliar la visió: és com poder esbossar un mapa del terreny en què ens movem. Ara, està clar que també hi contemplem els errors que puguem cometre: tolerem-los! I com? Doncs, utilitzant la flexibilitat: tornarem al moment present i renegociem els objectius i les condicions. Potser la frustració es nodreix d’un objectiu massa ambiciós. Calma, anem teixint a poc a poc, amb petits propòsits. Això ens permetrà conèixer les nostres capacitats i aprendre de les nostres reaccions, per anar caminant cada dia més tranquils i conscients del camí.

Doncs, ja ho diuen: adaptar-se o morir! Darwin, la supervivència de l’espècie i la llei del més fort: adaptar-se al món actual amb les seves limitacions i oportunitats, entenent i acceptant que no tot és segur ni estable, i que no podem controlar-ho tot! Ja ho diu Zygmunt Bauman(1925) i el seu concepte de modernitat líquida, amb canvis vertiginosos i vincles debilitats, vivim en un món on l’única certesa és la certesa de la pròpia incertesa!

 L’única certesa és la certesa de la pròpia incertesa