Portada-Fufu1

 

 

Per què el meu pare necessita descansar? Ja no vol jugar amb mi? Tots els pares dels meus amics van al parc amb ells, per què el meu no m’hi vol acompanyar? Ja no m’estima? Què he fet malament?

Davant d’una situació de malaltia mental de la mare o del pare, l’infant sent una barreja d’emocions i té molts dubtes. Sovint, pot pensar que ell n’és la causa, d’aquest canvi que ha patit el seu pare o mare, i pot sentir-se culpable.

Fufú y el abrigo verde és un molt bon recurs que ens ajudarà a fer-li entendre aquesta situació que és tant delicada, inclús pels adults.

Fufú, el petit protagonista d’aquesta història, veu com la seva vida canvia de sobte, un dia el seu pare es posa un abric de color verd. Des de llavors, la relació amb els seus pares ha canviat: es sent sol, no entén res, ja no volen jugar amb ell ni l’escolten quan parla. Fufú haurà d’aprendre a conviure amb la malaltia del seu pare, com un nou membre de la família.

Per què està tant estrany el pare? És culpa meva?


IMG_20170908_183624

Estem connectats amb les persones que ens estimem. Ens divertim, podem jugar i compartir perquè estem vinculats entre tots nosaltres. Aquest conte ens connecta a grans i petits per entendre les relacions i la nostra vinculació amb unes creatives il·lustracions.

Text: Montse Torrents

Il·lustracions: Matilde Portalés

Edat: A partir de 5 anys

Editorial Tramuntana

Connectem?


psicologia-incertesa

La Marta tenia 31 anys quan va arribar a la consulta. Estava desbordada: no tenia feina -els seus pares encara l’havien de mantenir econòmicament-, les seves dues darreres parelles l’havien deixat de manera sobtada i ja no creia en l’amor, sentia que tenia tot l’entorn en contra, no tenia ganes de continuar lluitant. Es desvaloritzava contínuament, verbalitzava que no cuidava la seva família com es mereixien, perquè ells li havien donat tot i ella no els hi podia tornar res, es sentia culpable. Sempre l’acompanyava la seva mare, perquè ella no es veia capaç d’arribar a la consulta sola, tenia por de perdre’s per la ciutat i desubicar-se.

La Marta té uns pares “exitosos” – ell és metge i ella advocada -, que li han transmès, sempre des de la bona protecció d’uns pares responsables, que si estudia, tindrà un sou fixe, una feina fixe i, fins i tot, una parella estable. Però, per bé o per ce, és una creença d’una generació que, ben clar està, no s’adapta a la realitat actual.

Era curiós, la seva mare l’havia d’acompanyar perquè ella no volia perdre’s a la ciutat, però alguna cosa em deia que el que no volia era sentir que no trobava el camí de la seva pròpia vida. La Marta s’havia instal·lat en la pròpia incapacitació, tenia una autoestima molt poc treballada, necessitava sempre l’aprovació dels seus pares i, molts cops, reconeixia no haver decidit, sinó haver-se deixat emportar pel que ella diu “el destí”. A mesura que m’anava relatant la història de la seva vida i el per què de la demanda de teràpia, m’adono que la Marta té molta por: por a equivocar-se, por a fracassar, por a conduir, por a estimar…, en definitiva, por a tot! I no és estrany sentir que un ha fracassat si veu que la llavor no creix? La por a la incertesa és a dia d’avui un tema que trobem molt sovint a teràpia.

La incertesa va lligada a la inseguretat. Ens paralitza, ens genera un bloqueig individual a l’hora d’afrontar les dificultats vitals que, inevitablement ens anem trobant pel camí. Ens provoca una ansietat anticipatòria constant (sempre enfocats cap al futur) i, darrere d’això s’hi amaga una de les emocions més bàsiques: la por. Cal ser conscients, reconèixer, acceptar i, sobretot, legitimar aquesta emoció, recordem que la por ens ha servit molts cops per protegir-nos i sobreviure.

Però…com podem gestionar aquesta incertesa? Home, gestionar un món incert, quina paradoxa! Però bé, sí que hi ha maneres de sentir que un pot participar d’aquest món. Assumir la responsabilitat de les decisions, amb fermesa i disposat a assumir també les conseqüències, és una manera de què la Marta pugui adoptar un rol actiu en la construcció del seu futur. Gestionar la incertesa passa per desenvolupar la capacitat d’observar: conèixer l’entorn des de diferents perspectives i analitzar les nostres pròpies reaccions, que ens permetrà ampliar la visió: és com poder esbossar un mapa del terreny en què ens movem. Ara, està clar que també hi contemplem els errors que puguem cometre: tolerem-los! I com? Doncs, utilitzant la flexibilitat: tornarem al moment present i renegociem els objectius i les condicions. Potser la frustració es nodreix d’un objectiu massa ambiciós. Calma, anem teixint a poc a poc, amb petits propòsits. Això ens permetrà conèixer les nostres capacitats i aprendre de les nostres reaccions, per anar caminant cada dia més tranquils i conscients del camí.

Doncs, ja ho diuen: adaptar-se o morir! Darwin, la supervivència de l’espècie i la llei del més fort: adaptar-se al món actual amb les seves limitacions i oportunitats, entenent i acceptant que no tot és segur ni estable, i que no podem controlar-ho tot! Ja ho diu Zygmunt Bauman(1925) i el seu concepte de modernitat líquida, amb canvis vertiginosos i vincles debilitats, vivim en un món on l’única certesa és la certesa de la pròpia incertesa!

 L’única certesa és la certesa de la pròpia incertesa


LA CLAU DE LES EMOCIONS, EL CAMÍ PER DESCOBRIR LA LLIBERTAT D’ESTIMAR

img_20161106_174050

Títol: La clau de les emocions, el camí per descobrir la llibertat d’estimar

Autora: Silvia Congost

Editorial: Comanegra

Culpa, pena i por, tres emocions que sovint generen i mantenen relacions de dependència. Aquest llibre ens parla, mentre ens endinsem en la relació amorosa de l’Alícia – la nostra protagonista –  de les emocions que han estancat una història d’amor en un escenari de culpabilitats i accions compensatòries. La protagonista fa un viatge d’exploració per les tres emocions bàsiques que l’han portat a trobar-se en una relació basada en el sacrifici personal submergit en un sentiment de culpa. És molt interessant veure com l’Alícia es treu tot aquest sac d’emocions paralitzadores i comença a decidir lliurement què vol i, sobretot, què no vol.


A grandes expectativas… ¿grandes decepciones?

ÉXITO

Destacar en el trabajo, entrenar el cuerpo perfecto, tener un expediente de excelencia en la universidad, educar a unos hijos exitosos, sacar unas oposiciones a la primera, en definitiva, despuntar sobre la masa. Éstos son probablemente nuestros objetivos más comunes. Contratamos a un entrenador personal para obtener un máximo rendimiento y hacer culto al “cuerpo perfecto”; el cultivo de nuestras relaciones interpersonales pasa a un segundo plano porque nos encerramos en nuestros despachos para rendir más que los demás compañeros de trabajo; demandamos exigencias que nuestros hijos no pueden asumir… Se trata de altas expectativas que frecuentemente guían nuestras conductas.

La expectativa es la creencia de que un acto específico tendrá un resultado específico, es la asociación de acción-resultado. Esta expectativa es el motor de nuestra acción, nuestra motivación. Estaremos de acuerdo, entonces, en que sin objetivos viviríamos desenfocados y que, por lo tanto, es importante construir una meta para aumentar nuestros esfuerzos. El error está en perseguir metas que no están al cien por cien a nuestro alcance, puesto que esto nos conlleva a la sensación de fracaso y decepción con uno mismo, lo que a su vez tiende a ser una fuente de culpa y hiere nuestra autoestima.

Tener altas expectativas genera muchas veces grandes desilusiones. ¿Qué pasa si no se cumplen las expectativas? Nos encarcelamos en el terrible territorio del fracaso. Cuando nuestro umbral de exigencia es excesivamente alto, nos invade la presión, nos volvemos vulnerables, crece el estrés y la ansiedad. Esto nos coloca en un estado de alerta permanente, centrando nuestra atención sólo y exclusivamente en el resultado.

Quizás sería interesante no fijarse tanto en el resultado, sino también en el proceso, puesto que para llegar a la cima de una montaña hay que superar las pequeñas dificultades del camino: hay tramos donde la tierra que pisamos es inestable y debemos mantener el equilibrio, otros donde el desnivel es más alto y entonces debemos tensionar con más fuerza los músculos. Valorar estos pequeños esfuerzos para llegar a la cima es lo que nos permite seguir avanzando.

Cuando ganar es lo único que importa, al perder una batalla sólo vemos el fracaso, asumiéndolo como una evidencia de nuestra poca habilidad. Esta manera de funcionar, acabará por dejar que nos domine el MIEDO AL FRACASO: no podremos asumir su precio y dejaremos de intentarlo, lo que provoca desmotivación e inactividad. Ante esta situación, podemos probar de cambiar nuestra meta: disfrutar y aprender por el camino. Éste cambio de objetivo nos permitirá estar más relajados y ser más conscientes de las estrategias y el plan de acción que hemos realizado, y entonces el resultado dejará de ser tan importante. El éxito personal pasa por reconocerse a uno mismo el valor de sus acciones, y desdramatizar los pequeños fallos.

Es probable que el secreto esté en ir marcando pequeños objetivos diariamente, valorando la consecución de éstos, y percibiendo las acciones cotidianas como éxitos que son (“hoy he aprendido a solucionar una ecuación de segundo grado”, “hoy he conseguido llegar puntual al trabajo”….). Hacerlo nos dará más seguridad y satisfacción personal, estaremos cultivando nuestra autoestima, y a su vez estaremos generando más energía para el gran motor de la motivación.

Fracasar, equivocarse o no ganar han resultado a lo largo de la evolución de muchas especies una forma de adaptación, puesto que detrás del fracaso se encuentra el aprendizaje. Así pues, debemos normalizar el fracaso y hacer que sea también una fuente de motivación. Y es que ya lo decía Winston Churchill “El éxito es ir de fracaso en fracaso sin desesperarse“.

¿Seremos capaces de darle la vuelta al FRACASO y considerarlo un ÉXITO?